quatre retrats a l'oest del meu pit

LA MEVA FI SERÀ UN VERS REDEMPTOR

els sàdics eren els dies
joan josep camacho grau

visc en una tercera part de mi mateixa
amb la llengua cargolada en sentits oposats
ocupo el radi mínim de qualsevol direcció
amb les mans plenes de bastons i dubtes:
mai no reflecteixo la llum

ocupo el radi mínim del meu cos malalt:
que lentes les passes en aquest hospital
la blancor la blanor del cervell a què m'abandono
que lentes les vides en aquest hospital:
la pena és una paret folrada de vellut

col·lecciono caricatures meves
i habito un cos incapaç d'entendre el meu idioma

se'm rebel·len els òrgans a la més mínima pregunta indiscreta
(qualsevol excusa i t'abandono qualsevol excusa i t'amenaço)

al capdavall la meva fi no té per què ser tan abrupta:
podrien amputar-me tots els sentits i jo seguiria demanant flors de paper
les meves amors són totes papiroflèxia
les meves planetes són totes del color del dubte

sóc incapaç d'assumir la gravetat com a directriu
sóc incapaç d'assumir la llei seca que m'imposo:
m'impedeixo qualsevol moviment en legítima defensa
i salto des de l'infern de tots els advocats amb cinc neguits a cada mà

la tauromàquia és la meva religió més íntima
habito un laberint misteriós i insondable
sóc incapaç d'explicar els capítols del meu manual d'amors i odis
visc al centre d'un huracà greu i salvatge
bell i salvatge com la destrucció
m'assalten a traïció totes les meves cares
i els miralls em reten culte amb el cant del cigne:
l'últim vol d'aus migratòries sóc jo

habito un minotaure precís i molt fondo:
són incommensurables les meves salvatgeries
les meves ungles de porcellana immemorials
se'm claven sempre a l'eix precís de tota fugida

per principis ètics mai no reflecteixo la llum
i evito ocupar cossos accessibles a les corbes
quan em contorsiono és sempre cap al costat dolorós:
l'espona del llit on esclaten les bombes
l'espona del llit on em declaro les guerres
no hi ha armistici per al meu vietnam intransferible
sóc la tercera guerra mundial de mi mateixa
vinc vestida de vint primaveres
i duc una rialla fina com l'agulla d'una gramola

per principis ètics mai no reflecteixo la llum
sóc sempre al centre neuràlgic del terratrèmol
sóc perfecta i immutable com la idea platònica de la corrupció
m'aboco a la finestra amb la fragilitat de tots els meus ossos cristal·lins
i ballo la dansa més furienta amb sabates de taló

per principis ètics només consumeixo drogues geomètricament violentes
sóc l'abella reina més cruenta i riallera
i se'm rendeixen als peus els exèrcits més submisos:
sé posar la cara més dolça quan em claves les ungles

la sang és el meu medi natural
bombejo amb dificultat el meu cor desgastat
la meva fi serà un vers redemptor:
una rialla de ferro
una recta blanca i llarga fins a les parets de l'horitzó

habito un cos cansat i rebregat
habito una bellesa inútil i quasi sempre inoportuna
(je te maudis ma beauté)

tinc per tot record les parets blanques d'un hospital que no conec
però que cada nit em trepa per l'esquena
m'alimento d'històries no viscudes i avanço lentament
pels meus aiguamolls salvatges

al capdavall la meva fi no serà tan sobtada:
segueixo aquí dreta dant-vos peixet a tots
mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja

la sang mai no és aliena
la història és una successió de morts

bcn, 18/20 del 6 del 8

(l'estiu m'ha despertat un xarampió virulent als dits.)

(fot pànic) Girona, juny del 2008

com la fruita macada quan tanca el mercat
com la copa de més com l’ullal del neguit
com la cursa d’asfalt quan m’ataca la nit
com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got
com l’extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca
com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa
com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí
com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx
com l’agulla més fina inoculant-me verins
com l’error de pronúncia en les llengües estranyes
com el pam de península subjectat a la terra
com la fúria al teclat quan escrius el meu nom
com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l’albada
com el serf de la gleva com la terra cremada
com el curt de la classe com l’amor sense casa
com els ulls entelats de la bèstia cansada
com guaret com l’oblit com fer tabula rasa
com el pes dels meus morts quan s’acaba la tarda
com els dubte felí com el nus de la soga
com el centre del món del siamès egoista
com l’error de càlculs del suïcida
com la teva festa i la meva misantropia:

així jo,
així jo.

15-18 del 6 del 8

de rerum humanarum

París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells els món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

Rainer Maria Rilke
"La Pantera"
(trad. de Joan Vinyoli)

Hi ha bèsties que no crien en captivitat, bèsties que han perdut tot el desig que les comprometi amb un futur que no serà el que s'havien de guanyar en llibertat i amb dolor sinó amb badalls i passejades en cercles estrets, un futur d'urpes tallades i de carnassa llençada per sota la reixa que xerrica; hi ha bèsties que no tenen gana, corpreses per un desmenjament trist que les fa jeure tot el dia i que durant la nit les fa mirar amb ulls esbatanats sense son, desvetllades per una monotonia que s'estén hora rere hora, sense menjar res, desitjant perdre aquest bri de consciència que els queda, demanant un dejuni que els faci oblidar la gàbia, una mena de pèrdua de tot el que les fa viure, jagudes per dormir i no malbaratar els esforços mentre la pell mostra cada dia més costelles i l'ossam de l'esquena, i ja no fan aquella cara ferotge, preciosa i plena d'exotisme, i tampoc els ulls no són maragdes sinó pedres de riu que han perdut la lluïssor de la mullena damunt els trets esmolats i famolencs, perquè hi ha bèsties que es deixen morir en captivitat només per sentir-se vives els dies abans de l'últim bramul, només per prendre uns dies de somieig i èxtasi amb el cervell embotat i els muscles flonjos, uns dies de fugida fins a la fugida final de la tanca que les aixopluga i ensinistra; hi ha bèsties que devoren els seus cadells desnerits just en el moment en què aquests comencen a saber quin és el món que habiten, quan encara no han après el dolor i l'estrebada del coll i la mossegada, són només uns instants desconeguts i sorprenents que els traspassen, una acció benèfica; hi ha bèsties que no volen saber que hi ha carn seva malmetent-se arreu d'indrets on no hi ha res d'allò per què van ésser engendrades, una certa noblesa que els ve de l'acceptació del fat, de l'assumpció d'uns averanys que no sempre els són propicis però que no trenquen cap ordre establert abans de la seva arribada, i per això ja no els ensenyen a caçar, només van als afores a remoure els cubells d'escombraries que bolquen, per treure de l'obertura de la panxa metàl·lica plena de deixalles tot de gasòfies; hi ha bèsties que després d'haver menjat molt temps deixalles, elles mateixes esdevenen deixalles, inflades de brutícia o coixes, sarnoses, i també els seus pares renyocs, morts i menjats abans que sigui massa tard i siguin només una riota, l'escarni d'allò que foren; hi ha bèsties lligades de potes i mans forçades a menjar perquè s'engreixin, dins de tanques de ferro i electricitat perquè romanguin allà-on-han-d'ésser, lligades amb dogals forts de cuir que els pelen el coll i les espatlles, que les fan rondar sempre pel mateix recorregut sense que puguin anar més enllà d'on els tiba la cadena, recordant com nyapien el dia que els la van posar per primera vegada. N'hi ha també que reclamen en papers antics la seva ferocitat, el seu llinatge o la seva puresa, però ningú no se les escolta, sempre hi havia una vegada, hi havia una vegada un llop i un lleó que avui fan circ i tombarelles. Hi ha bèsties afamades que ja no prenen les precaucions d'abans, que ja no oloren, famèliques i debilitades com estan quan les troben dins dels paranys o mortes d'hemorràgia pocs metres més enllà d'on han tastat el verí o els vidres trinxats que els caçadors barregen en l'esquer, coixes després de deixar-se una pota en les barres del cep o en el corredor de la llacera, en els garfis. Hi ha bèsties adormides sota l'aparença de la tranquil·litat dels paratges i la docilitat de llur esguard, bèsties que s'esporugueixen dels llums en la nit, dels sorolls forts i dels moviments sobtats, i també ànimes de bèsties que suren de nit fent pampallugues verdes, com la vida fosforescent d'una lluerna que fos només foc d'encenalls.
Perquè tu ho has vist, tot això, i també has vist tractar els homes com animals, marcant-los al foc lent dels dies fins que arriba un moment que s'assemellen tant al que d'ells es voldria que no els diries homes sinó bèsties estrafetes, acostumades a rebre una pitança a la menjadora, a fer totes alhora un soroll eixordador quan les molesten, a callar si el pinso raja, si les gavelles de palla són freqüents i els fems no els embruten massa amunt; has vist homes fer centenars de quilòmetres entre els erms secs per albirar els terrenys humits on l'aigua que borbolla assacia la travessa, on només arriben les famílies migpartides i somnàmbules, esgotades, ajupides vora la bassa calenta i tèrbola, bevent la mateixa aigua corrompuda al costat dels cavalls assedegats, l'única aigua que queda i que us cargola de nit, que us afebleix fins a convertir-vos en una despulla, vòmits i còlics. Hi ha aigües estancades que no corren i fan verdet a les vores, hi ha aigües captives per a bèsties que volten i volten al seu redós, en cercles.

Francesc Serés
"Quart full de ceba"
Una llengua de plom

GÈNIT I FIGURA

só cisterna só politja só poal d'aigua cansada
só
só la fura encadenada só·l mirar greu a l'albada
só
só·l quart ral de la butxaca só l'espona que·ns separa
só
só la mà que se'm forada só la tarda més antiga
só
só·l bou gras amb les esquelles só geneta sense brida
só
só la dona repetida só la mort de lluny que·t crida
só
só patriarca só farrina só memòria esdentegada
só
só la santa maleïda só la baula rovellada só la ràbia quan dispara
só
só·l grillar-se la patata só l'esquerda a la memòria só tubercle
só

gallina vella fot mal caldo só
cop de gènit de les pedres só
cap de creus xisclets de l'aire só
revoltim de papallones só
bugadera de les ones só

revoltim de papallones REVOLTÓ
bugadera de les ones BUGIOT

nu ucraïnès número 1 (variació)

ella

que és feta del desengany de les ales de dèdal

que habita a l'antiga paciència dels càntirs

i camina

per les voreres blanques del record

com jesús sobre les aigües

partida per la meitat per tots els oceans
camina infinita i es reconeix en totes les seves llacunes:
ella
tan petita i tan essència
tan al nus de la matèria...

(Cauen, a poc a poc, uns fils de cera antiquíssims.)