(Girona, març del 2008)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Dades personals
- plaerdemaria
- cada cop em costa més de trobar predicats per al que penso. bado molt, com les mosques. un dia aprendré a tocar el violoncel o l'arpa: i l'endemà arrencaré el vol, tota ocellada, i somriuré mentre creuo el cel d'aquesta ciutat tan cansada.
6 comentaris:
Va, una mica d'ajuda: selbsportrait 'autoretrat'; erstes i sweites?
Petons.
"primer" i "segon", notaire: jo ho diuen, ja, que aquesta vida és ben bé una vall de números...
Certament, "erstes" vol dir "primer", del gòtic antic amb creuament del sorotapte parlat pels fariseus de la Capadòcia; té relació amb la nostra "aresta", perquè és el primer que es veu d'un edifici gòtic, i per metonímia va passar a ser "u", "primer", "capdavanter".
Pel que fa a "sweites", la seva etimologia és més discutida. L'hipòtesi més plausible és que sigui una evolució del gallec "suei-te...", és a dir "vaig suar(-te)", amb datiu de solidaritat teïsta, ço és, amb el pronom de segona persona "te", enlloc de "che", cosa que indica que el sintagma fou proferit per un parlant dels voltants de la vila de Padrón, avantpassat potser d'en Camilo José Cela. Es creu que durant les guerres càntabres un soldat, en un moment de folgança, va apostar amb l'Emperador August (qui bevia Mencia dels cellers d'Amandi) que aquell qui arribés abans a un punt determinat, d'una correguda, pagava les rondes del final de la batalla. Aquest bon galaic no va poder amb l'entrenament romà i la capacitat pulmonar d'August i quedà segon, no sense manifestar, a un company que l'esperava amb l'avituallament a l'arribada (probablement un espirituós) "Suei-te...", una expressió que en aquest context vindria a ser com un "però he suat la cansalada, eh?". Tota una mostra de la capacitat de condensació semàntica del datiu de solidaritat, a la manera d'aquell "Iniàludam" d'una llengua aglutinant que s'exemplifica en algun dels llibres del nostre benvolgut Jesús Tuson. Al "suei-te" s'afegí posteriorment una -s adverbial, per analogia amb tants adverbis que acaben amb aquesta sibilant. D'aquesta manera "suei-te" es lexicalitzà en "sueites" passant a designar "el que queda segon (en alguna cosa)" i després d'una ràpida expansió per l’Europa occidental es grafià en alemany com a "sweites".
Una mostra més de la capacitat del gallec per esdevenir llengua franca europea.
Ara que ja he agafat el fil del tema, una precisió per aportar fonts històriques a la hipòtesi de l’etimòleg Escriure, llegir i regar el jardí sobre l’erstes: és que els fariseus apuntats són aquells mateixos que (juntament amb uns herodians) foren enviats a Jesús “per agafar-lo per sorpresa en alguna paraula” (Mc. 12:13), i li digueren si havien de pagar tribut al Cèsar; “però ell, que sabia la seva hipocresia, els digué: «¿Per què em tempteu? Porteu-me un denari perquè el vegi». Ells l’hi portaren. I els digué: «¿De qui és aquesta imatge i la inscripció?» Li respongueren: «Del Cèsar». Jesús els replicà: «El que és del Cèsar, doneu-ho al Cèsar, i el que és de Déu, a Déu». I quedaven admirats d’ell”. Fins aquí el famós retall de Mc. 12:15-17. El que no reporta l’evangeli, perquè no li interessa o perquè sant Marc es va fotre un badall (i quan hom badalla fort perd per uns instants els altres sentits, com se sap), és que després de l’admiració momentània els fariseus (i els herodians, que miraven i assentien) demanaren a Jesús a qui calia donar les coses “erstes!” (primer!). Que Aquell documenti en comentari el primer ús d’erstes entre tals gents no pas en va conegudes per farisees! (I herodianes).
(Per l'aresta, els peixos, els pans...)
Benvolgut Notaire,
Gràcies per l'aportació històrica que feu dels fets que sustenten l'actual ús del mot "erstes" en alemany. En sabia la procedència però en desconeixia la història, dues visions de qualsevol cosa que no sempre arriben juntes, tot i ser bàsiques per conèixer el que hi ha, des del fons dels segles ençà, en els fonaments de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada