ich mache Schluss

... abans que a la boca no m'hi floreixi un bell càncer,
talment una gardènia,
per haver parlat massa.

salut i sort!

(fotografies: ECV i MCC - L'Alguer i Desulo, novembre i 2008
versos: adoptats i adaptats de Miquel Bauçà)

de l'anatomia dels pous

(dibuix: manual d'anatomia inèdit de Joan Pomba/
fotografies: esculls algueresos)

El sol, el savi vell, va dissipant
minúsculs dubtes de foscor, deixats,
fins ara, per resoldre. Li tremolen
una mica les mans, i tremolem
els arbres i nosaltres, quan sentim
que tot minut que passa ha d’arrencar,
brusc, una bena d’ombra, i ara el just
cas de la llum serà ben recte, i ara
xisclarà el prim desfici de la flauta
d’Iblis, i ho veurem tot, i tot enllà
d’espais de claredat, impenetrables
com el cristall. Tot manifest, direm:
ho has volgut tu, t’ho has buscat tu, de nit,
quan dormies només per despertar-te
i no et volies creure que la vida
se’t faria ignorada, més que el son.

Gabriel Ferrater, "A mig matí"
Da nuces pueris (1960)

els sabers

(santíssima trinitat: ermita de sant pancraci, setini, l'alguer)

conec la por dels teus ulls a l'alba. i l'espetec de les flames, el crepitar amagat dels boscos, la bogeria dels ocells obrint-se camins d'aire. érem tots dos una hipòtesi molt vaga, als llindars de la son, al vertigen del dubte i de la nit felina. ja no caminàvem: sèiem dalt d'una muntanya on havíem trescat, insaciables, pels senders costeruts de l'ànima. no reies, no em miraves: tenies els ulls clavats en les flames, als ulls dues flames que no trigarien a fer-me totes les rutes de la cendra per dintre: molt cruels i molt belles. i jo t'esperava, a la gatzoneta dalt d'un cim rocós ple d'esculls dificilíssims, tentinejant a un esglai de l'abisme: véns i em salves? véns i em saltes? conec els filons de la por dels teus versos, l’animal arraulit als teus polsos, el triangle escalè dels teus gestos, el retorn dissonant del teu gust quan m'allunyo, el sabor amargant de la taronja que em dónes. m'he après totes les albes, m'he après tots els sorolls quiets de la matinada: el bosc, l'ocell, les pedres, la fusta, les flames. i ara, quan del nostre caminar plegats en direccions sens dubte oposades no me'n queda sinó un grapat de pedretes dringuejant a les butxaques, un flascó de vidre buit i tota aquesta pols a les sabates; ara que ja em sé de memòria el rosari de la pena; ara que ja et saps de memòria les filigranes de la llenya a les soques; ara; ara ja m'he tornat gorga profunda, mort i passió, tres dies sense pa i deliris d'aigua: ara ja duc a dins del pit la nit sencera.

l'alguer, 18 de l'11 del 8

del minimalisme del viatge

L'arbre totsol

(castelsardo, 12 del 8 del 8)

L’ARBRE TOTSOL

(* amb sis heptasíl·labs illa endins)

jo que només volia

les dents del mar rosegant-me el neguit

jo que només escrivia

pel vernís matemàtic del poema

i sóc aquí en aquest encreuament de cent destins

i sóc així: orfe dels déus esclau dels daus arrel de pins

saüc sorrut embat dels vents plor de raïms

un mirall buit un cop de falç mala llavor ficada endins

REPIC D’ESCLOPS I LA TRA-

MUNTANA

PRESSENTIMENTS DE LA MA-

RESELVA

* * *

i com fueteja el vent:

com els teus dits d’espart de gel i d’alabastre

i com fueteja el vent:

com els teus ulls de corb creuant el camp tan aspre

i no en saps més:

ets fet així de males herbes

i no en sé més:
vaig créixer aixins a cops de pedres

EL BULB RAQUIDI DE LA

TRISTESA

L’ALJUB CANSAT DE LA TE-

VA BOCA

* * *

la ressaca del mar i de la tristesa

la violació premeditada de les meves religions

l’espai tan verge de la pluja

i tots els noms amb què t’anomeno:

les meves mans prenyades de pluja

i tots els noms amb què tu m’oblides:

tu terra eixorca i jo dant-te pluja

COM REVERBERA LA DO-

NA MUDA

EL COR TAN BUIT DE LA DO-

NA DOLMEN

l’alguer, 7 - 15 del 10 del 8

les males llavors o darreres consideracions de la meva mà esquerra

teoria i pràctica del cabell d'àngel

(hamburg, l'alguer, montuïri, juliol, agost, setembre, 2008)

entrada a quatre mans amb miss carrussel: pel títol, i per una cançó que hi ha per aquí

fissura o nou retrat d'ella en llibreta de quadres

morirem lents,
ancorats en biografies.

boca badada de l'elba

DRAMA EN EL PORT

GLOP D'OCEÀ
EN LA NIT

(ABILLAT AMB LA CLAROR DELS HOMES
ARC VOLTAIC)

ALS MEUS PEUS
LLUMS BLANQUES
VERDES
ROGES

EL MASCLE TRANSATLÀNTIC

UDOLANT

LES SIRENES NO HO SABEN
PERÒ XISCLEN

ELS EMIGRANTS S'EMPENYEN

PASSO RAN DE LA DRAGA
QUE ÉS FOSCA I CREIX

LA BOIA INQUIETA
T À G L
R N O

ARA LES ONES CANTEN EL DESIG D'ENGOLIR

EL TRO AL LLUNY
SOSPIR DE LES TENEBRES
JO EM VEIG EN L'HORTIZÓ

FORA EL PORT LES GAVINES REPOSEN

joan salvat papasseit
poemes en ondes hertzianes (1919)

les Complicacions Humanes

(girona, formentera, agost, 2008)

cançó dels dies de cada dia

demà la primavera
demà tres oceans
demà mar i muntanya
demà l’hivern sencer
vindré i faré pujada
vindré i tu no hi seràs
seré un grapat de lletres
que no saps pronunciar
vindré amb l’abecedari
i passaràs de llarg
seré un ramat de cabres
pujant pel camí ral
demà portes tancades
demà i els llençols bruts
vindré amb l’ombra molt llarga
vindré i no hi seràs tu
demà me’n vaig de casa
demà l’avern encès
demà seré trenc d’alba
em giro i ja no hi ets
demà la bèstia rara
i jo de cos present
demà muts i a la gàbia
demà noi re de re
demà farem conversa
beguts de cinc a set
demà serem persones
demà de cinc a set
demà seràs memòria
demà seràs ahir
i entre les meves fotos
un record que no hi és
passejo per la vora
del teu retrat lleuger
demà escampem la boira
demà noi re de re
demà serà l’albada
tu i jo de cos present
i a la cantonada
no hi ha cap bar obert
demà seràs la jungla
i jo un ullal ardent
demà tu fet de branques
i el meu cor fet de dents
demà ni amors ni odis
demà tu ja no hi ets
i a la cantonada
escombren els carrers

bcn, 6-7 del 8 del 8

petita exposició dels objectes que m'habiten

SI UNA TARDA...

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.

Miquel Bauçà
Una bella història (1962)

letztes Selbstportrait

blancinegre de les meves mans

(Santanyí, juliol del 2008)

I must do something of my poverty

la terreta, juliol del 2008

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar de costums i que he d'emprendre
reformes radicals.

No sé quines, però.

Joan Vinyoli
"L'acte darrer" (fragment)
Realitats

quatre retrats a l'oest del meu pit

LA MEVA FI SERÀ UN VERS REDEMPTOR

els sàdics eren els dies
joan josep camacho grau

visc en una tercera part de mi mateixa
amb la llengua cargolada en sentits oposats
ocupo el radi mínim de qualsevol direcció
amb les mans plenes de bastons i dubtes:
mai no reflecteixo la llum

ocupo el radi mínim del meu cos malalt:
que lentes les passes en aquest hospital
la blancor la blanor del cervell a què m'abandono
que lentes les vides en aquest hospital:
la pena és una paret folrada de vellut

col·lecciono caricatures meves
i habito un cos incapaç d'entendre el meu idioma

se'm rebel·len els òrgans a la més mínima pregunta indiscreta
(qualsevol excusa i t'abandono qualsevol excusa i t'amenaço)

al capdavall la meva fi no té per què ser tan abrupta:
podrien amputar-me tots els sentits i jo seguiria demanant flors de paper
les meves amors són totes papiroflèxia
les meves planetes són totes del color del dubte

sóc incapaç d'assumir la gravetat com a directriu
sóc incapaç d'assumir la llei seca que m'imposo:
m'impedeixo qualsevol moviment en legítima defensa
i salto des de l'infern de tots els advocats amb cinc neguits a cada mà

la tauromàquia és la meva religió més íntima
habito un laberint misteriós i insondable
sóc incapaç d'explicar els capítols del meu manual d'amors i odis
visc al centre d'un huracà greu i salvatge
bell i salvatge com la destrucció
m'assalten a traïció totes les meves cares
i els miralls em reten culte amb el cant del cigne:
l'últim vol d'aus migratòries sóc jo

habito un minotaure precís i molt fondo:
són incommensurables les meves salvatgeries
les meves ungles de porcellana immemorials
se'm claven sempre a l'eix precís de tota fugida

per principis ètics mai no reflecteixo la llum
i evito ocupar cossos accessibles a les corbes
quan em contorsiono és sempre cap al costat dolorós:
l'espona del llit on esclaten les bombes
l'espona del llit on em declaro les guerres
no hi ha armistici per al meu vietnam intransferible
sóc la tercera guerra mundial de mi mateixa
vinc vestida de vint primaveres
i duc una rialla fina com l'agulla d'una gramola

per principis ètics mai no reflecteixo la llum
sóc sempre al centre neuràlgic del terratrèmol
sóc perfecta i immutable com la idea platònica de la corrupció
m'aboco a la finestra amb la fragilitat de tots els meus ossos cristal·lins
i ballo la dansa més furienta amb sabates de taló

per principis ètics només consumeixo drogues geomètricament violentes
sóc l'abella reina més cruenta i riallera
i se'm rendeixen als peus els exèrcits més submisos:
sé posar la cara més dolça quan em claves les ungles

la sang és el meu medi natural
bombejo amb dificultat el meu cor desgastat
la meva fi serà un vers redemptor:
una rialla de ferro
una recta blanca i llarga fins a les parets de l'horitzó

habito un cos cansat i rebregat
habito una bellesa inútil i quasi sempre inoportuna
(je te maudis ma beauté)

tinc per tot record les parets blanques d'un hospital que no conec
però que cada nit em trepa per l'esquena
m'alimento d'històries no viscudes i avanço lentament
pels meus aiguamolls salvatges

al capdavall la meva fi no serà tan sobtada:
segueixo aquí dreta dant-vos peixet a tots
mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja

la sang mai no és aliena
la història és una successió de morts

bcn, 18/20 del 6 del 8

(l'estiu m'ha despertat un xarampió virulent als dits.)

(fot pànic) Girona, juny del 2008

com la fruita macada quan tanca el mercat
com la copa de més com l’ullal del neguit
com la cursa d’asfalt quan m’ataca la nit
com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got
com l’extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca
com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa
com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí
com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx
com l’agulla més fina inoculant-me verins
com l’error de pronúncia en les llengües estranyes
com el pam de península subjectat a la terra
com la fúria al teclat quan escrius el meu nom
com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l’albada
com el serf de la gleva com la terra cremada
com el curt de la classe com l’amor sense casa
com els ulls entelats de la bèstia cansada
com guaret com l’oblit com fer tabula rasa
com el pes dels meus morts quan s’acaba la tarda
com els dubte felí com el nus de la soga
com el centre del món del siamès egoista
com l’error de càlculs del suïcida
com la teva festa i la meva misantropia:

així jo,
així jo.

15-18 del 6 del 8

de rerum humanarum

París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells els món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

Rainer Maria Rilke
"La Pantera"
(trad. de Joan Vinyoli)

Hi ha bèsties que no crien en captivitat, bèsties que han perdut tot el desig que les comprometi amb un futur que no serà el que s'havien de guanyar en llibertat i amb dolor sinó amb badalls i passejades en cercles estrets, un futur d'urpes tallades i de carnassa llençada per sota la reixa que xerrica; hi ha bèsties que no tenen gana, corpreses per un desmenjament trist que les fa jeure tot el dia i que durant la nit les fa mirar amb ulls esbatanats sense son, desvetllades per una monotonia que s'estén hora rere hora, sense menjar res, desitjant perdre aquest bri de consciència que els queda, demanant un dejuni que els faci oblidar la gàbia, una mena de pèrdua de tot el que les fa viure, jagudes per dormir i no malbaratar els esforços mentre la pell mostra cada dia més costelles i l'ossam de l'esquena, i ja no fan aquella cara ferotge, preciosa i plena d'exotisme, i tampoc els ulls no són maragdes sinó pedres de riu que han perdut la lluïssor de la mullena damunt els trets esmolats i famolencs, perquè hi ha bèsties que es deixen morir en captivitat només per sentir-se vives els dies abans de l'últim bramul, només per prendre uns dies de somieig i èxtasi amb el cervell embotat i els muscles flonjos, uns dies de fugida fins a la fugida final de la tanca que les aixopluga i ensinistra; hi ha bèsties que devoren els seus cadells desnerits just en el moment en què aquests comencen a saber quin és el món que habiten, quan encara no han après el dolor i l'estrebada del coll i la mossegada, són només uns instants desconeguts i sorprenents que els traspassen, una acció benèfica; hi ha bèsties que no volen saber que hi ha carn seva malmetent-se arreu d'indrets on no hi ha res d'allò per què van ésser engendrades, una certa noblesa que els ve de l'acceptació del fat, de l'assumpció d'uns averanys que no sempre els són propicis però que no trenquen cap ordre establert abans de la seva arribada, i per això ja no els ensenyen a caçar, només van als afores a remoure els cubells d'escombraries que bolquen, per treure de l'obertura de la panxa metàl·lica plena de deixalles tot de gasòfies; hi ha bèsties que després d'haver menjat molt temps deixalles, elles mateixes esdevenen deixalles, inflades de brutícia o coixes, sarnoses, i també els seus pares renyocs, morts i menjats abans que sigui massa tard i siguin només una riota, l'escarni d'allò que foren; hi ha bèsties lligades de potes i mans forçades a menjar perquè s'engreixin, dins de tanques de ferro i electricitat perquè romanguin allà-on-han-d'ésser, lligades amb dogals forts de cuir que els pelen el coll i les espatlles, que les fan rondar sempre pel mateix recorregut sense que puguin anar més enllà d'on els tiba la cadena, recordant com nyapien el dia que els la van posar per primera vegada. N'hi ha també que reclamen en papers antics la seva ferocitat, el seu llinatge o la seva puresa, però ningú no se les escolta, sempre hi havia una vegada, hi havia una vegada un llop i un lleó que avui fan circ i tombarelles. Hi ha bèsties afamades que ja no prenen les precaucions d'abans, que ja no oloren, famèliques i debilitades com estan quan les troben dins dels paranys o mortes d'hemorràgia pocs metres més enllà d'on han tastat el verí o els vidres trinxats que els caçadors barregen en l'esquer, coixes després de deixar-se una pota en les barres del cep o en el corredor de la llacera, en els garfis. Hi ha bèsties adormides sota l'aparença de la tranquil·litat dels paratges i la docilitat de llur esguard, bèsties que s'esporugueixen dels llums en la nit, dels sorolls forts i dels moviments sobtats, i també ànimes de bèsties que suren de nit fent pampallugues verdes, com la vida fosforescent d'una lluerna que fos només foc d'encenalls.
Perquè tu ho has vist, tot això, i també has vist tractar els homes com animals, marcant-los al foc lent dels dies fins que arriba un moment que s'assemellen tant al que d'ells es voldria que no els diries homes sinó bèsties estrafetes, acostumades a rebre una pitança a la menjadora, a fer totes alhora un soroll eixordador quan les molesten, a callar si el pinso raja, si les gavelles de palla són freqüents i els fems no els embruten massa amunt; has vist homes fer centenars de quilòmetres entre els erms secs per albirar els terrenys humits on l'aigua que borbolla assacia la travessa, on només arriben les famílies migpartides i somnàmbules, esgotades, ajupides vora la bassa calenta i tèrbola, bevent la mateixa aigua corrompuda al costat dels cavalls assedegats, l'única aigua que queda i que us cargola de nit, que us afebleix fins a convertir-vos en una despulla, vòmits i còlics. Hi ha aigües estancades que no corren i fan verdet a les vores, hi ha aigües captives per a bèsties que volten i volten al seu redós, en cercles.

Francesc Serés
"Quart full de ceba"
Una llengua de plom

GÈNIT I FIGURA

só cisterna só politja só poal d'aigua cansada
só
só la fura encadenada só·l mirar greu a l'albada
só
só·l quart ral de la butxaca só l'espona que·ns separa
só
só la mà que se'm forada só la tarda més antiga
só
só·l bou gras amb les esquelles só geneta sense brida
só
só la dona repetida só la mort de lluny que·t crida
só
só patriarca só farrina só memòria esdentegada
só
só la santa maleïda só la baula rovellada só la ràbia quan dispara
só
só·l grillar-se la patata só l'esquerda a la memòria só tubercle
só

gallina vella fot mal caldo só
cop de gènit de les pedres só
cap de creus xisclets de l'aire só
revoltim de papallones só
bugadera de les ones só

revoltim de papallones REVOLTÓ
bugadera de les ones BUGIOT

nu ucraïnès número 1 (variació)

ella

que és feta del desengany de les ales de dèdal

que habita a l'antiga paciència dels càntirs

i camina

per les voreres blanques del record

com jesús sobre les aigües

partida per la meitat per tots els oceans
camina infinita i es reconeix en totes les seves llacunes:
ella
tan petita i tan essència
tan al nus de la matèria...

(Cauen, a poc a poc, uns fils de cera antiquíssims.)

no va passar res:
només un cop d'aire que es comença a endur papers
-un poemari com un ventre obert enmig del claustre-
i els meus dits consentint el caprici del vent
i els meus dits repicant distrets sobre la fusta.

no va passar res:
només un gemec esparracat a l'albada
una constatació sòrdida
una explosió de neu a la punta de la llengua
l'amor un lapsus linguae
l'amor un precipici en flor
la fam de la princesa als contes del meu pare
el teu nom com l'ombra d'una catedral gegantina
el meu nom pastura de bens molt negres
anna karènina i els trens a l'hora exacta del canvi d'agulles
fúria a les pàgines del diccionari
brutícia a la punta de les sabates
la vergonya aliena del pallasso
el diable demanant tardors benignes
el món un ball de disfresses
jo amb els meus talons més esmolats
l'arquitectura cristal·lina dels dies
l'edat avançada dels meus vespres
tu classificant pacientment el meu pànic
la ciutat fugint corrents de les nostres passes
un castell inexpugnable al fons dels ulls
l'arena dels teus dits a les meves butxaques
l'últim llebrer de la cursa el nostre amor.

no va passar res:
només un cop d'aire que es comença a endur papers
i de sobte una tristesa molt gastada,
com pluja sobre el mar.

ucraïna · detroit · llançà
22/25 del 5 del 8

ella
que parla deu mil llengües
però totes verinoses

DIC UCRAÏNA UCRAÏNA SÓC

ja
sens màscares
sols
i de costat
conduint prou bé pel precipici del no-re
asfalt i boira al puny del cor
gairebé en línia recta
camí a casa
dona pànic
em dius que la crisi t’ha fet presa
que l’escenari t’incomoda
que treus les millors notes
que peses neurosis al plat de la neurosi
i que soms iguals immanents
estranys i delicats dins la foscúria ralitat
i jo et dic
que el grillar-se és multiforme
per exemple
la meva follia és d’estar per casa
fàbriques drogues poemes
dona dona
i em dius sardenya solució
i jo no tinc resposta rèplica
tan sols recòrdut
el grafit
vaja
no arriba ni a pintada a l’estació de girona
que m’enviares fa dies
dius tal
tal ets
i així
entre l’estranyesa
i la delicadesa
fem camí a casa
un al costat de l’altre
garfits a l’acceleració del present
en plena despossessió de les màscares
sens nicotina
ja

jjcg
23·V·08

CREENÇA I TÈCNICA PER A LA PROSA MODERNA

LLISTAT DE CONSELLS ESSENCIALS

1. Llibretes secretes plenes de gargots, i pàgines salvatges mecanoscrites per al teu plaer exclusiu.
2. Sigues humil envers tot, obert, receptiu.
3. Intenta no emborratxar-te mai fora de casa teu.
4. Enamora't de la teva existència.
5. Allò que sentis trobarà la seva pròpia forma.
6. Sigues un pòtol sant sonat de l'enteniment.
7. Colpeja tan profundament com vulguis colpejar.
8. Escriu el que vulguis sense límits des del fons de la ment.
9. Les visions inexplicables de la individualitat.
10. No és temps per a la poesia.
11. Calfreds visionaris tremolant dins del pit.
12. En èxtasi ferm somiant a prop de l'objecte davant teu.
13. Elimina les inhibicions literàries, gramaticals i sintàctiques.
14. Sigues un vell boig pel temps, com Proust.
15. Explica la vertadera història del món amb el monòleg interior.
16. La joia central de l'interès és l'ull dins de l'ull.
17. Escriu per a tu mateix, amb reflexió, tot flipant.
18. Treballa des del moll del tercer Ull, nedant dins el mar del llenguatge.
19. Accepta la pèrdua per sempre.
20. Creu en el contorn sagrat de la vida.
21. Esforça't per dibuixar el flux que ja existeix intacte en la ment.
22. No pensis en les paraules quan t'aturis per veure, visualitzaràs millor.
23. Recorda cada dia la data assenyalada en el teu matí.
24. No tinguis por ni vergonya de la dignitat de la teva experiència, llengua i coneixement.
25. Escriu perquè el món llegeixi i vegi les teves imatges exactes.
26. El Llibre-cinematogràfic és la pel·lícula en paraules: la forma visual d'Amèrica.
27. Elogi de la Personalitat en la Deserta Soledat inhumana.
28. Compon de manera salvatge, indisciplinada, pura, des d'una perspectiva diferent, com més boig millor.
29. Ets un Geni, sempre.
30. Autor-Realitzador de pel·lícules Terrenals Finançada i Angelada al Paradís.

[Jack Kerouac, Belief & Techinque for modern prose. Evergreen, II, 8, 1959.
Traducció de jjcg, a dards alls folls. un biopic de la generació bit.]

Fet a mà!

de l'origen del blog e altres creatures

Un jorn s'escaigué que la bèstia se m'agitava dins la panxa dins del llit, i pensant-pensant en Llull, em diguí amb veu interior: "calla, nena, puja a ensús". Per dreta via me n'hi aní, i dalt del terrat de casa, convulsa i compulsiva, em fumí mig paquet de tabac: deu cigarretes com deu calaveres (atònites). Cap a les set del maití la llum s'encengué tota, tota; les gavines xisclaven i esbarriaven el cel, i tot l'aire del món em sembla que també, i a mi se'm deslligà alguna cosa per dins, com si de cop els ossos haguessin desaprès a aguantar-me dreta, o com si hagués obert les portes d'un gran colomar...

I no me'n poguí estar, de córrer amunt i avall, flipant amb la matinada tanta, la matinada al·lucinanta... Els colors eren nous i tendres, i jo sentia la meva respiració, fonda i exaltada, i els crits desorientats dels ocells, i el pols em bategava a les temples i rere els ulls... I, dalt del terrat, abrigada amb jaqueta i gorro i bufanda al cim del pijama, em capí en la meva més absoluta ridiculesa. I riguí, és clar. Redéu, com riguí: molt fort, amb la boca ben oberta, destensada la mandíbula, descentrat l'eix del món del meu preciós ventre.

I sentí, no sé per què, la més absoluta obligació de dir-ho.