joan josep camacho grau
visc en una tercera part de mi mateixa
amb la llengua cargolada en sentits oposats
ocupo el radi mínim de qualsevol direcció
amb les mans plenes de bastons i dubtes:
mai no reflecteixo la llum
ocupo el radi mínim del meu cos malalt:
que lentes les passes en aquest hospital
la blancor la blanor del cervell a què m'abandono
que lentes les vides en aquest hospital:
la pena és una paret folrada de vellut
col·lecciono caricatures meves
i habito un cos incapaç d'entendre el meu idioma
se'm rebel·len els òrgans a la més mínima pregunta indiscreta
(qualsevol excusa i t'abandono qualsevol excusa i t'amenaço)
al capdavall la meva fi no té per què ser tan abrupta:
podrien amputar-me tots els sentits i jo seguiria demanant flors de paper
les meves amors són totes papiroflèxia
les meves planetes són totes del color del dubte
sóc incapaç d'assumir la gravetat com a directriu
sóc incapaç d'assumir la llei seca que m'imposo:
m'impedeixo qualsevol moviment en legítima defensa
i salto des de l'infern de tots els advocats amb cinc neguits a cada mà
la tauromàquia és la meva religió més íntima
habito un laberint misteriós i insondable
sóc incapaç d'explicar els capítols del meu manual d'amors i odis
visc al centre d'un huracà greu i salvatge
bell i salvatge com la destrucció
m'assalten a traïció totes les meves cares
i els miralls em reten culte amb el cant del cigne:
l'últim vol d'aus migratòries sóc jo
habito un minotaure precís i molt fondo:
són incommensurables les meves salvatgeries
les meves ungles de porcellana immemorials
se'm claven sempre a l'eix precís de tota fugida
per principis ètics mai no reflecteixo la llum
i evito ocupar cossos accessibles a les corbes
quan em contorsiono és sempre cap al costat dolorós:
l'espona del llit on esclaten les bombes
l'espona del llit on em declaro les guerres
no hi ha armistici per al meu vietnam intransferible
sóc la tercera guerra mundial de mi mateixa
vinc vestida de vint primaveres
i duc una rialla fina com l'agulla d'una gramola
per principis ètics mai no reflecteixo la llum
sóc sempre al centre neuràlgic del terratrèmol
sóc perfecta i immutable com la idea platònica de la corrupció
m'aboco a la finestra amb la fragilitat de tots els meus ossos cristal·lins
i ballo la dansa més furienta amb sabates de taló
per principis ètics només consumeixo drogues geomètricament violentes
sóc l'abella reina més cruenta i riallera
i se'm rendeixen als peus els exèrcits més submisos:
sé posar la cara més dolça quan em claves les ungles
la sang és el meu medi natural
bombejo amb dificultat el meu cor desgastat
la meva fi serà un vers redemptor:
una rialla de ferro
una recta blanca i llarga fins a les parets de l'horitzó
habito un cos cansat i rebregat
habito una bellesa inútil i quasi sempre inoportuna
(je te maudis ma beauté)
tinc per tot record les parets blanques d'un hospital que no conec
però que cada nit em trepa per l'esquena
m'alimento d'històries no viscudes i avanço lentament
pels meus aiguamolls salvatges
al capdavall la meva fi no serà tan sobtada:
segueixo aquí dreta dant-vos peixet a tots
mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja
la sang mai no és aliena
la història és una successió de morts
bcn, 18/20 del 6 del 8
(l'estiu m'ha despertat un xarampió virulent als dits.)
2 comentaris:
Plaerdemaria,
Ahir a la nit llegia això; ho deixo aquí per si et farà cap servei:
Tot neix ―i tot pot néixer encara
d’una violència que espera,
tenaç com la sang i primera
com el moll nocturn dins la rara
llum de la joia. ¿Qui em prepara,
quina materna mà sincera
obre l’antiga primavera
desfeta en fruits, i m’hi acara?
Qui un dia, per amor, la vida
que pur retenia ha llançat
a forçar l’estiu, sense gatge,
coneix la llei, i el seu llenguatge
serà el dels poetes, salvat
pel profund refús de la mida.
(Salvatge cor XXI)
Aquest poema m'encanta. és el meu preferit del llibre la matinada clara! Ets una gran artista!!!!
NO ens coneixem, però que sàpigues que soc una gran fan teva!
Des D'Olot una salutació!
Publica un comentari a l'entrada