ellaque és feta del desengany de les ales de dèdal
que habita a l'antiga paciència dels càntirs
i camina
per les voreres blanques del record
com jesús sobre les aigües
partida per la meitat per tots els oceans
camina infinita i es reconeix en totes les seves llacunes:
ella
tan petita i tan essència
tan al nus de la matèria...
(Cauen, a poc a poc, uns fils de cera antiquíssims.)
camina infinita i es reconeix en totes les seves llacunes:
ella
tan petita i tan essència
tan al nus de la matèria...
(Cauen, a poc a poc, uns fils de cera antiquíssims.)
1 comentari:
mira, que no sé què m'agrada més,
els teus dibuixos o els teus poemes?
mira, que hi aniré pensant mentre estafo uns quants i molts minuts del meu contracte.
mira, que ja ho tinc, que visca l'articultura!
mira, que ets bona, i cara de veure, òstia!
petons micènics, que avui estic de mala llet.
lavictòriadesamotràcia
Publica un comentari a l'entrada