dijous, 12 de juny de 2008

de rerum humanarum

París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells els món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

Rainer Maria Rilke
"La Pantera"
(trad. de Joan Vinyoli)

Hi ha bèsties que no crien en captivitat, bèsties que han perdut tot el desig que les comprometi amb un futur que no serà el que s'havien de guanyar en llibertat i amb dolor sinó amb badalls i passejades en cercles estrets, un futur d'urpes tallades i de carnassa llençada per sota la reixa que xerrica; hi ha bèsties que no tenen gana, corpreses per un desmenjament trist que les fa jeure tot el dia i que durant la nit les fa mirar amb ulls esbatanats sense son, desvetllades per una monotonia que s'estén hora rere hora, sense menjar res, desitjant perdre aquest bri de consciència que els queda, demanant un dejuni que els faci oblidar la gàbia, una mena de pèrdua de tot el que les fa viure, jagudes per dormir i no malbaratar els esforços mentre la pell mostra cada dia més costelles i l'ossam de l'esquena, i ja no fan aquella cara ferotge, preciosa i plena d'exotisme, i tampoc els ulls no són maragdes sinó pedres de riu que han perdut la lluïssor de la mullena damunt els trets esmolats i famolencs, perquè hi ha bèsties que es deixen morir en captivitat només per sentir-se vives els dies abans de l'últim bramul, només per prendre uns dies de somieig i èxtasi amb el cervell embotat i els muscles flonjos, uns dies de fugida fins a la fugida final de la tanca que les aixopluga i ensinistra; hi ha bèsties que devoren els seus cadells desnerits just en el moment en què aquests comencen a saber quin és el món que habiten, quan encara no han après el dolor i l'estrebada del coll i la mossegada, són només uns instants desconeguts i sorprenents que els traspassen, una acció benèfica; hi ha bèsties que no volen saber que hi ha carn seva malmetent-se arreu d'indrets on no hi ha res d'allò per què van ésser engendrades, una certa noblesa que els ve de l'acceptació del fat, de l'assumpció d'uns averanys que no sempre els són propicis però que no trenquen cap ordre establert abans de la seva arribada, i per això ja no els ensenyen a caçar, només van als afores a remoure els cubells d'escombraries que bolquen, per treure de l'obertura de la panxa metàl·lica plena de deixalles tot de gasòfies; hi ha bèsties que després d'haver menjat molt temps deixalles, elles mateixes esdevenen deixalles, inflades de brutícia o coixes, sarnoses, i també els seus pares renyocs, morts i menjats abans que sigui massa tard i siguin només una riota, l'escarni d'allò que foren; hi ha bèsties lligades de potes i mans forçades a menjar perquè s'engreixin, dins de tanques de ferro i electricitat perquè romanguin allà-on-han-d'ésser, lligades amb dogals forts de cuir que els pelen el coll i les espatlles, que les fan rondar sempre pel mateix recorregut sense que puguin anar més enllà d'on els tiba la cadena, recordant com nyapien el dia que els la van posar per primera vegada. N'hi ha també que reclamen en papers antics la seva ferocitat, el seu llinatge o la seva puresa, però ningú no se les escolta, sempre hi havia una vegada, hi havia una vegada un llop i un lleó que avui fan circ i tombarelles. Hi ha bèsties afamades que ja no prenen les precaucions d'abans, que ja no oloren, famèliques i debilitades com estan quan les troben dins dels paranys o mortes d'hemorràgia pocs metres més enllà d'on han tastat el verí o els vidres trinxats que els caçadors barregen en l'esquer, coixes després de deixar-se una pota en les barres del cep o en el corredor de la llacera, en els garfis. Hi ha bèsties adormides sota l'aparença de la tranquil·litat dels paratges i la docilitat de llur esguard, bèsties que s'esporugueixen dels llums en la nit, dels sorolls forts i dels moviments sobtats, i també ànimes de bèsties que suren de nit fent pampallugues verdes, com la vida fosforescent d'una lluerna que fos només foc d'encenalls.
Perquè tu ho has vist, tot això, i també has vist tractar els homes com animals, marcant-los al foc lent dels dies fins que arriba un moment que s'assemellen tant al que d'ells es voldria que no els diries homes sinó bèsties estrafetes, acostumades a rebre una pitança a la menjadora, a fer totes alhora un soroll eixordador quan les molesten, a callar si el pinso raja, si les gavelles de palla són freqüents i els fems no els embruten massa amunt; has vist homes fer centenars de quilòmetres entre els erms secs per albirar els terrenys humits on l'aigua que borbolla assacia la travessa, on només arriben les famílies migpartides i somnàmbules, esgotades, ajupides vora la bassa calenta i tèrbola, bevent la mateixa aigua corrompuda al costat dels cavalls assedegats, l'única aigua que queda i que us cargola de nit, que us afebleix fins a convertir-vos en una despulla, vòmits i còlics. Hi ha aigües estancades que no corren i fan verdet a les vores, hi ha aigües captives per a bèsties que volten i volten al seu redós, en cercles.

Francesc Serés
"Quart full de ceba"
Una llengua de plom

2 comentaris:

Samanta B ha dit...

Caram, Maria, quines tries! No és la primera vegada que em fas ensopegar amb mi mateix. Segurament veiem algunes coses amb certs paral·lelismes; i calla que no hi tinguem coses semblants, davant dels morros. Gràcies per les paraules, siguin teves o no. Penjaré el poema de Rilke a la meva columna hivernada, amb el teu permís. Salut i etc.

plaerdemaria ha dit...

jordi,

t'anava a dir que m'alegro que t'hi trobis, en el poema de rilke i en el tros de bèstia d'en serés, però la veritat és que no sé què en dirien, d'aquest status quo, les autoritats sanitàries.

sia com sia, tant l'un com l'altre són a la meva pila de preferits: són bons bons bons bons bons bons i etc.

de rilke no te'n diré res, que ho donem tot per dit i dat i beneït, però d'en serés -com que encara no està mort i entronitzat a l'olimp m'hi atreveixo més- et diré que fa trempar la llengua, la terra i la vena aorta, amb el que escriu.

potser.

i moltes gràcies pels posts recurrents i pels ànims: de debò que em fa contenta, que t'ho llegeixis.

apa, salut i tramuntana!

m.